"Daughters of Destiny" - Netflix

Shanti Bhavan (Shanti Bhavan Children's Project) és una residència escolar situada a la frontera de Tamil Nadu, prop de la capital Bangalore (Índia). Va ser fundada el 1995 amb un clar objectiu que era -i segueix sent- donar educació de qualitat a infants nascuts en famílies de la casta considerada més baixa (els intocables), per tal que puguin educar a altres com ells/es, arribar a llocs de poder i treure de la pobresa a les seves famílies i comunitats. Si coneixes el cercle de la pobresa, sabràs que sortir-ne no és tasca fàcil degut a la inèrcia a la que estem sotmesos pel simple fet de viure en una societat capitalista i patriarcal. Qui s’hi troba immers, no només ha de guanyar diners per sobreviure, sinó que s’ha de guanyar el respecte i trobar un lloc a la societat. Aleshores, les famílies que decideixen internar un/a fill/a en aquest centre tenen l’oportunitat de complir aquestes expectatives, cosa que els aporta esperança per seguir endavant (tot i que això doni fruits al cap d’uns 15 anys, aproximadament).

Primeres impressions

Veure aquesta minisèrie m’ha fet prendre consciència de la realitat que s’està vivint en altres parts del món. El primer pensament després de conèixer el projecte va ser un bri d’esperança i font d’inspiració per a seguir lluitant i escolaritzant a la major part de població mundial possible. Durant el primer capítol només podia pensar en els beneficis que l’escola pot arribar a aportar a la comunitat de famílies involucrades, però poc a poc vaig anar formant una visió i opinió més crítica i fonamentada.

Per una banda, la primera impressió és que trobo que la quantitat d’expectatives que es formen sobre els infants escollits és ingent. En un principi hauria dit que són desmesurades, però entenc que un projecte així ha de ser ambiciós i definir de manera realista quins són els requisits per a ser un/a bon/a estudiant, ja que la realitat social no deixa gaire marge pels i les alumnes que no “donin la talla”. Així doncs, segurament sense saber-ho del tot, aquestes criatures ingressen a l’escola amb molta pressió des del principi, per arribar als mínims que se’ls demana. He empatitzat molt amb Thenmozhi, una de les protagonistes, perquè l’estudi se li fa costós però és molt curiosa i astuta en altres àmbits. Alumnes com ella són les que em fan plantejar si aquesta pressió és un bon mètode, ja que no totes les personalitats reaccionen igual a l’aplicació d’aquesta. Cal afegir que les famílies també n’imposen, però més a nivell social, amb imposicions com ara “no pots defraudar la teva família”, “has de mostrar gratitud a l’escola mitjançant les teves notes i el teu futur” i “no pots fallar”.

Per l’altra, trobo bé que els infants segueixin en contacte amb les respectives comunitats per fomentar la consciència i reflexió sobre els canvis necessaris. No obstant això, opino que haurien de donar eines i recursos per gestionar les emocions que se’n generen, ja que sembla que estan ben acollits emocionalment però no es veu que donin les eines i recursos necessaris per a regular els alts i baixos emocionals.

Per últim, vull remarcar que aquesta és la meva visió, sorgida dels coneixements i experiències que he adquirit en una societat occidental i del primer món. Per posar-ne un exemple, m’és molt difícil empatitzar amb el fet que la pressió per despuntar sigui tant necessària, quan aquí el simple fet de tenir una escolarització pública és un dret de l’infant. 

**Com a curiositat, he de mencionar la sorpresa que m’he endut en veure l’actitud feminista de l’escola que, empodera sobretot a les nenes i noies, a part de fer xerrades informatives sobre el procés de canvi a través de la pubertat i l’adolescència. El context en el que han crescut aquests/es nens/es i nois/es és extremadament masclista de base, partint del fet que la dona és vista com a individu servent de l’home, és a dir, qui li facilita la vida.**

Inserció a la realitat social

Tan bon punt vaig començar a mirar la sèrie, frisava per saber quin camí haurien escollit les protagonistes, dubtant de si els seria fàcil viure d’una manera autònoma i autosuficient. Els meus dubtes eren, principalment, entorn a l’autoestima i dedicació de les noies: Sabran organitzar-se sense la pressió i control constant que reben a l’escola? Seran capaces d’autoregular-se a nivell emocional? Com portaran el fet d’anar a classe a algunes de les millors Universitats, venint d’un estatus social tan diferent a la dels seus companys?

Doncs bé, a mesura que avançava cap als últims capítols, vaig anar responent alguns d’aquests interrogants. Em va sorprendre la determinació i èxit de Karthika, que va acabar estudiant Dret i esdevenint una líder en l’empoderament del seu poble. També, l’energia i ganes de viure el seu somni que té Preetah, així com la motivació de Shilpa per a ajudar i educar a més infants, després d’haver de gestionar la mort de la seva germana petita i les conseqüències familiars que aquesta va causar. 

Viure vs. lluitar

En acabar els estudis, aquí tenim l’opció de triar el que volem estudiar, incloent les possibilitats que això comporta: poder deixar-ho si el poder adquisitiu ens ho permet, poder seguir estudiant tota la vida, poder fallar i tornar-ho a provar, etc. Ells/es, en canvi, han de procurar ingressar a alguna carrera que o bé els doni peu a ajudar i ensenyar a molts altres (medicina, infermeria, educació,…), o bé que els dugui a llocs de poder des d’on puguin canviar la situació socioeconòmica (advocacia, política, economia,…). Si no, segons Shanti Bhavan, hauran fracassat. 

Tinc la necessitat de fer esment de Preetah en aquest apartat perquè a part de fer moltes amigues i amics i veure-la molt feliç en la nova etapa universitària, és el clar exemple d’una noia motivada per ser artista i viure del que la fa més feliç. Aquest somni que queda tapat per la necessitat d’èxit acadèmic que se li ha imposat. Tot i així, m’agradaria enfocar-ho cap a una visió més esperençadora: malgrat sentir-se així, ella segueix cantant i apreciant el món de l’art amb molta passió, sense perdre l’esperança de pensar que algun dia ho podrà aconseguir. Mentrestant, escollint entre les poques opcions que té, decideix dedicar-se al món de l’educació.